Quan va néixer el meu primer fill jo ja em veia com un venerable ancià de 30 anys. Així m'ho semblava. Aleshores fent quatre números vaig adonar-me que quan el nen tingués 10 anys jo ja en tindria 40. Amb 40 i el nen 10 anys es pot fer un cim ? Es pot fer esport ? Com estaré quan el noi en tingui 15 ?
Aquest any en farà 18. Encara em sembla que fa quatre dies que vam sortir de l'hospital portant el cotxet i ja han passat quasi 18 anys.
Dissabte passat em vaig atrevir a córrer una cursa de 10 Kms. La nocturna de l'Hospitalet. Per a mi era la primera i com després li vaig explicar al meu fill em pensava que seria una de les coses que m'haurien quedat pendents però no. A força d'anar entrenant vaig aconseguir acabar-la que era el meu objectiu. No parlarem dels temps perquè un també té una mica de dignitat.
Som 5 'runners' del BUC. L'Edu, l'Alba, l'Alex, l'Arnau (el teenager) i jo mateix.
Quedem una mica abans per fer estiraments i anar escalfant. A les deu de la nit, puntualment arrenca la cursa. Donen la sortida i ho sabem perquè la gent es posa a cridar. Gent, molta gent. Devem ser uns cinc mil corredors per enuig dels veïns de l'Hospitalet.
Només començar, ja tenim clar que l'Edu i l'Arnau arrencaran a córrer al seu ritme i jo no no vull perdre de vista l'Alex i l'Alba amb qui hem anat entrenant per Montjuich. De seguida quedem dos grups.
Fins el Km.3 no me n'adono de res. No veig els rètols blaus dels quilòmetres i pels temps que portem corrent vaig calculant més o menys la distància correguda. El que ens dóna moral és veure que tota l'estona anem avançant gent. Potser són els que volen fer la cursa de 5 Kms. però això no ho sabem. L'Alba amb la seva música. La miro, què Alba ? Cara de tot bé. Tranquils. Jo també vaig fent força bé. No puc evitar donar les gràcies a tot el públic que pels carrers de la ciutat va donant ànims als corredors. Topar les meves manotes amb les dels nens i nenes que posen les seves petites mans fer-les picar amb les dels corredors.
Km.5. Buf. Ja som a mitja cursa.
Què passa ? Què fa tothom ? Potser dues terceres parts dels que anem corrent es desvien cap a l'arribada. Només quedem un terç cap a la cursa de 10 Kms. Bé. Ànims cap el Km. 6.
Baixada...
...pont...
...voreres...
...i el 6 ?...
...algú sap quan arribarem, al Km. 6 ?
Què Alba ? Tot bé ? La seva cara és de 'piano piano si va lontano' cap problema. Doncs vinga, pujada, suposo que arribarem al 6. Finalment rètol vermell del Km.6. Ja hem donat la volta a la Gran Via i ens endinsem cap al polígon de la fira. Aquí ja no tenim públic. Només els voluntaris de la organització que segueixen esperonant els corredors. Ho necessitem. Del 5 al 6 se m'ha fet pesat. Al Km.5 ens han donat aigua però només en faig un glop petit i em ruixo el cap. La botella me la quedo la resta de la cursa per si cal.
Km.7 Guaita'l. Ja som aquí. Passem per una gasolinera i veig que ahir vaig pagar la benzina més barata. Jo
mateix em dic. "Nen, si ets capaç de rumiar això, és que encara et
funciona el cervell". Tampòc es tracta de resoldre equacions diferencials en mig d'una cursa.
Em miro l'Alba un cop més. Ara ja sé que l'acabarem. Ella segueix amb la seva música. Hi ha gent que corre en sentit contrari de nosaltres. Ja estan de tornada. Això psicològicament és dur.
Km.8 Per davant de la fira donem la volta i el vent se'ns posa de cara. Bé. No és vent. És una lleugera marinada nocturna però que a aquestes alçades de la cursa sembla que algú t'estigui estirant la samarreta pel darrera.
Ara som nosaltres que anem de tornada i encara hi ha gent que està d'anada. Això puja la moral. Música, una mica de música. No puc evitar tendir a pujar el ritme en sentir música. Segurament aquest és el secret de l'Alba. Abans de girar l'ultim revolt, una noia a la meva dreta de un grup de tres crida "fins aquí !!!". Em vénen ganes de retrocedir i intentar convèncer-la que pel que queda de cursa, que no ho deixi ara. Però ja tinc prou feina cuidant-me d'arrossegar-me a mi mateix.
Km.9 i girem de nou a la Gran Via per enfilar la recta final.
Què Alba ? Em bufa. Suposo que en sentir l'arribada a prop et dius: Buf, vinga que ja acabem. I jo què faig ? Què se m'acut ? Fer el carallot. Sempre m'agrada fer un esprint final quan sortim a córrer i, pobre i miserable criatura, això no era un entrenament dels de sempre. Era la cursa. Així que em miro l'Alba i li dic, "vaig tirant", je, je, pobre de mi.
Apujo el ritme que ja falta poc. Ànims que ja acabem. I la música de l'arribada ? A on està la música de l'arribada ? Em penso que m'he precipitat en l'esprint final. Avanço uns quants corredors però no albiro la línia de meta. I si em quedo aquí clavat per voler fer aquest esprint final ? Doncs, el que toca. Tornar a baixar el ritme i ja arribaràs.
Km. 10 Final. Travesso la línia de meta. He acabat ! He acabat ! Al cap de res arriba l'Alba i ens donem un cop de mans sense articular paraula. Hem de respirar. Respirar.
Les primeres paraules de l'Alba són: "Passa'm una mica d'aigua", de la botella que encara porto a la mà.
Ens donen una Coca-Cola i tornem el xip. Però resulta que el xip està lligat al cordons de la sabatilla del peu dret. I com ho faig per arribar allà a baix ? Ajupir-me ara a treure'm el xip del peu em sembla un exercici més enllà de les meves possibilitats. Finalment me'n surto i anem a trobar l'Edu i l'Arnau que ja han arribat fa estona i estan estirant i descansant.
He acabat la cursa i sóc capaç de tornar a casa conduint cosa que, fa una parell o tres d'anys, amb la cursa del Corte Inglés se'm va fer impossible.
Els entrenaments han donat fruit. Ara tenim un repte. Millorar temps. Fins ara no en teníem cap. Ara ja tenim una llindar per superar. A més tinc un teenager que ja té el cuc de córrer més i més.
Gràcies a tots els que, sense saber-ho, m'heu engrescat a fer la cursa.
Us estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada