dissabte, 2 de juny del 2012

Vides segades

    Un punt de llibre que ha perdut sentit. Un quadern obert en el que 'ja seguiré treballant quan torni´. Una nota amb un telèfon per trucar quan arribi. La samarreta que està estesa mentre torno i em posaré a la tarda. I tantes altres coses pendents.

    Això és el que es troben les famílies que de cop perden un ésser estimat.

    Ahir al migdia, la carretera va segar la vida a quatre joves que anaven a passar una estona al mar. Ja no van tornar. No em puc treure del cap el dolor dels pares, germans, avis, familiars, amics i coneguts. A banda de pensar en tots els somnis de futur que en un segon s'esvaeixen.

    Quina brutalitat ens toca viure de vegades ! Els mitjans de comunicació estan plens de males notícies que ens amarguen el dia a dia. De cop i volta te n'adones de què és important i què no ho és.

    Pensem en el que estan vivint aquestes famílies, ferides amb cicatrius que no guareixen mai més. Que ens ho preguntin als que tenim fills i veus com n'és de cruel de vegades aquest món.

    Necessitava escriure unes línies per desfogar-me i enviar a les famílies una abraçada de consol, si consòl per un fet així pogués haver-hi.

    En aquests moments necessito creure que el Cel existeix. Que al Cel siguin.