Torneig 6 Nacions - Anglaterra-França 26/02/2011
L'hora prevista, les 18h00. Una hora abans, els seguidors anglesos ja han agafat posicions a la sala. La festa està assegurada. Atès que ens trobem a França, se m'obre la curiositat, en condició d'espectador neutral, de com s'ho prendrà las resta de clients del local.
De mica en mica van arribant seguidors dels 'bleus'. Es van instal.lant al voltant dels anglesos, davant, darrera, tots de cara a la pantalla de TF2 que ens donarà el partit de la màxima rivalitat d'aquest torneig del 2011.
Comença el partit. Els primers en marcar són els locals. Es deferma l'eufòria dels anglesos. Comencen els cants. Avancen una mica més. El partit està en mans angleses, tantmateix, els francesos aconssegueixen remuntar fins el 9-9 i així s'acaba el primer temps.
Comença el segon temps i els anglesos persisteixen amb els seus càntics davant de la passivitat francesa que els envolta. Quan en Johnny Wilkinson entra al quinze anglès és la bogeria.
Els cants augmenten i els francesos van veient com de mica en mica perden terreny i s'han de ressignar davant la superioritat del XV de la rosa.
Final del segons temps, 17-9 per l'equip anglès. El millor de tot, tots els francesos que han vist perdre el seu equip s'aixequen i aplaudeixen als seguidors anglesos que no han parat de cantar.
Fairplay fins a l'últim moment. Els anglesos, felicitats per la majoria francesa, abandonen el local en mig d'aplaudiments.
Una lliçó de l'esperit del rugby. Una experiència més, que com observador, m'ha deixat gratament impressionat.
Quan es farà universal aquesta manera de veure l'esport ?
L'hora prevista, les 18h00. Una hora abans, els seguidors anglesos ja han agafat posicions a la sala. La festa està assegurada. Atès que ens trobem a França, se m'obre la curiositat, en condició d'espectador neutral, de com s'ho prendrà las resta de clients del local.
De mica en mica van arribant seguidors dels 'bleus'. Es van instal.lant al voltant dels anglesos, davant, darrera, tots de cara a la pantalla de TF2 que ens donarà el partit de la màxima rivalitat d'aquest torneig del 2011.
Comença el partit. Els primers en marcar són els locals. Es deferma l'eufòria dels anglesos. Comencen els cants. Avancen una mica més. El partit està en mans angleses, tantmateix, els francesos aconssegueixen remuntar fins el 9-9 i així s'acaba el primer temps.
Comença el segon temps i els anglesos persisteixen amb els seus càntics davant de la passivitat francesa que els envolta. Quan en Johnny Wilkinson entra al quinze anglès és la bogeria.
Els cants augmenten i els francesos van veient com de mica en mica perden terreny i s'han de ressignar davant la superioritat del XV de la rosa.
Final del segons temps, 17-9 per l'equip anglès. El millor de tot, tots els francesos que han vist perdre el seu equip s'aixequen i aplaudeixen als seguidors anglesos que no han parat de cantar.
Fairplay fins a l'últim moment. Els anglesos, felicitats per la majoria francesa, abandonen el local en mig d'aplaudiments.
Una lliçó de l'esperit del rugby. Una experiència més, que com observador, m'ha deixat gratament impressionat.
Quan es farà universal aquesta manera de veure l'esport ?
