33ena Cursa de El Corte Inglés

9h30. Suposem que dónen la sortida. Des de on estem nosaltres hem vist que la gent es posàva nerviosa veient que s'acosta el moment de la veritat.
9h45 Comencem a córrer. És impresssionant veure el carrer d'Aragó tant ple de gent. Per a mi era el primer cop i la veritat és que és engrescador.
Córre...esquiva...ensopega...córre...córre...vigila la respiració...xoca i rexoca amb gent que camina...córre...ensopega...per la vorera...no, millor pel mig del carrer...córre...no, per la vorera...no, pel mig...
Parc de Bombers del parc de l'escoirxador. Avall cap a la plaça d'Espanya.
Buf...
        ...respira...
                       ...buf...
                                 ... de moment vaig prou bé.
Torres venecianes i el carrer comença a fer una mica de pujada. Font de Montjuic.
...i ara és quan fa mal. La pujada cap a l'estadi s'ha fet llarga però fins a dalt a la primera rotonoda encara hi he arribat corrent. Una mica de baixada per darrera de INEF i ....
...clashhh...
... sense saber com m'he trobat caminant. En cap moment he pensat, m'estic cansant. Senzillament, el cos a fet un crac que ha dit prou.
...pujada...
Entrada a l'estadi. Aquí sí que s'ha de córrer. L'entrada a estat molt emocionant. M'han passat pel cap imatges dels jocs olímpics del 92 (fa quasi vint anys ja !!). I jo era allà a dins. Per on han passat tants i tants atletes.
Un cop a la pista de l'estadi. Primera 'pajara'. Suposo que ha estat la reacció a l'aigua que he begut entrant que m'ha provocat un mareig. L'Arnau, el meu fill gran, que no em treia l'ull de sobre, ha estat amb mi fins que m'he trobat millor. De fet la volta a l'estadi l'hem fet caminant de tanta gent que hi havía.
Sortida de l'estadi...
....pujada...
...no puc... caminaré fins a dalt.
Un cop a dalt de tot, per la part superior de l'estadi em recomençat a córrer. Bé, jo. L'Arnau anàva molt més descansat i m'estàva esperant.
Baixada cap el carrer Lleida. Passem per la Font del Gat a on hi havia unes Cheer Leaders ballant. I només queden tres kilòmetres.
Carrer Lleida, però...
...
en arribar a Floridablanca m'ha vingut el 'baixòn' definitiu. El meu cos ha fet 'crac'. És com si se m'haguéssin acabat les reserves d'energía i no m'ha donat temps a mobilitzar greixos. Segurament, si a l'estadi hagués menjat un plàtan, això no m'hauria passat. Ha estat impressionant. De cop, m'he marejat i he perdut la capacitat d'enfocar amb la vista. Fa cent metres anàva bé i se m'ha buidat el dipòsit. No tinc reserves !!!
Així doncs he caminat tot Floridablanca fins arribar al carrer Pelai a on he fet l'últim esforç. Volia entrar corrent i carai si ho he fet !!!
Baixada de Pelai, torçem amunt...falten 100 metres. Què llargs aquests darrers 100 metres.
50 metres...
10 metres...
Arribo.
En total he estat aproximadament 1h40. Per ser el primer cop no està malament, ja sé que l'any vinent o bé per la cursa de la Mercè, he de portar alguna dosi d'energia extra per no quedar-me sense piles. Fins i tot si entrenés una mica també m'ajudaria. No ?
L'Arnau, m'esperàva fidel a l'arribada. Ja hem pogut beure i descansar.
L'any vinent, més.

Perquè el Rugby és únic

Torneig 6 Nacions - Anglaterra-França 26/02/2011

    L'hora prevista, les 18h00. Una hora abans, els seguidors anglesos ja han agafat posicions a la sala. La festa està assegurada. Atès que ens trobem a França, se m'obre la curiositat, en condició d'espectador neutral, de com s'ho prendrà las resta de clients del local.
    De mica en mica van arribant seguidors dels 'bleus'. Es van instal.lant al voltant dels anglesos, davant, darrera, tots de cara a la pantalla de TF2 que ens donarà el partit de la màxima rivalitat d'aquest torneig del 2011.
Comença el partit. Els primers en marcar són els locals. Es deferma l'eufòria dels anglesos. Comencen els cants. Avancen una mica més. El partit està en mans angleses, tantmateix, els francesos aconssegueixen remuntar fins el 9-9 i així s'acaba el primer temps.
    Comença el segon temps i els anglesos persisteixen amb els seus càntics davant de la passivitat francesa que els envolta. Quan en Johnny Wilkinson entra al quinze anglès és la bogeria.
    Els cants augmenten i els francesos van veient com de mica en mica perden terreny i s'han de ressignar davant la superioritat del XV de la rosa.
    Final del segons temps, 17-9 per l'equip anglès. El millor de tot, tots els francesos que han vist perdre el seu equip s'aixequen i aplaudeixen als seguidors anglesos que no han parat de cantar.
    Fairplay fins a l'últim moment. Els anglesos, felicitats per la majoria francesa, abandonen el local en mig d'aplaudiments.
    Una lliçó de l'esperit del rugby. Una experiència més, que com observador, m'ha deixat gratament impressionat.
   Quan es farà universal aquesta manera de veure l'esport ? 

Que dolents que som els catalans !!!

He d'entrar directament al tall ...
Avui he estat amb una persona, amb estudis, nascut al Pais Basc i que viu a València des dels quatre anys i per tant parla el valencià.
Tocant el sempitern tema de les llengues ens hem trobat que...
- "No me parece bien que en Catalunya te multen por tener un rótulo en castellano igual que no me parece bien que se multe a una profesora por hablar castelllano en el patio"
Quan hem sortit del restaurant li he ensenyat els ròtuls en castellà de les botigues que ens envoltàven. La questió és que quan li he preguntat la font de la informació... clar... la tele...
Li he dit (en castellà, clar, parlàvem). Tu fixa't quants anys han viscut a Catalunya els que així de objectivament opinen...
res més...
desprès en tornem a parlar.
Em sulfura veure quina manipulació interessada hi ha des dels mitjans de comunicació que volten les espanyes.
Suposo que és proporcional al que ens estimen i al que ens hem fet estimar i comprendre. Em pregunto què es podria fer per combatre aquesta incultura...
Desprès hem parlat de futbol...

El tabac i la seva prohibició

    Set trenta d'un matí qualsevol de qualsevol dia laborable, repassant el diari abans d'entrar a la bogeria en que s'ha convertit aquests darrers anys la feina nostra de cada dia.
   Al meu costat, tinc un veí de barra. Tinc una flatulència. Per respecte, me l'aguanto, almenys fins que surti al carrer.
   Al cap de 10 segons, el meu veí encén una cigarreta i ... el fum em vé a la cara.
   Agafo el diari i em desplaço dos metres cap a l'esquerra. No vull haver d'empassar el fum. Senzill oi ?
   A totes les tertúlies que he sentit aquests dies, l'unic argument que s'aguanta una mica es allò del prohibit prohibir. No he sentit cap fumador amb arguments sòlids en contra de la prohibició. Tots d'una consistència de castell de sorra que la més minima ventada s'emporta. 
   S'ha portat sempre al terreny de la salut pública, que si la contaminació, que si no faig mal a ningú, que si l'estat recapta tant i tant amb el tabac, que si els morts fumadors passius...
   Jo ho vull veure des d'un altre punt de vista. L'educació. Un fumador molesta a les persones que l'envolten, o no ? Doncs així de senzill, a fumar a on no es molesti.
   O és que ningú no em diria res si em dediqués a petar i rotar en públic ?

Un nou Estel

                “Com xiula l’huracà ! … son remor fréstec sacseja els fonaments de les muntayes !”

. . .

Diumenge passat vaig tornar a participar a la representació de l’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies. Tot just abans que comencés, ens trobabem a les fosques, darrera el teló esperant el gran moment, quan arrenca la música, concentrats i el cervell va repassant coses.

                Tot d’una, arrenquen les primeres notes i… ja està “alea jacta est”. Llavors, tot d’una s’acaben els nervis. Ja està en marxa.

                Hi ha dos moments que em van resultar especials.

Un d’ells va ser quan esperàvem situar-nos en posició abans de començar l’obra. Em trobàva assegut, capcot  amb els colzes sobre les cames. Un veu se m’acosta i

-  “…que, concentrat ?...

- No, no, reposant “

Mentida, sí estàva concentrat, repassant l’obra, la gent que la fa, que hi treballa, els papers principals, el cor, els nens, els tramoies, maquilladores, perruqueres, (no hi ha ni un home triscant preparant caps i cares) i el públic que també en forma part. Él mateix de cada any, fidel a l’obra, a la tradició.

L’altre moment que em vé és quan estàvem entre actes, uns quants pastors i mirant-me la vara de fusta que duia se’m va ocórrer pensar en quantes persones havien fet de pastor. Quants han passat l’obra, han passat per aquella vara i ja ni tan sols es troben entre nosaltres però la vara i la obra segueix. La vaig acaronar com un petit tresor que se’m permetia utilitzar i portar durant unes hores. Un honor.

. . .

Teló molt pausat

Fi de l’obra

Gràcies a tots i totes que ho feu possible cada any