“Com xiula l’huracà ! … son remor fréstec sacseja els fonaments de les muntayes !”
. . .
Diumenge passat vaig tornar a participar a la representació de l’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies. Tot just abans que comencés, ens trobabem a les fosques, darrera el teló esperant el gran moment, quan arrenca la música, concentrats i el cervell va repassant coses.
Tot d’una, arrenquen les primeres notes i… ja està “alea jacta est”. Llavors, tot d’una s’acaben els nervis. Ja està en marxa.
Hi ha dos moments que em van resultar especials.
Un d’ells va ser quan esperàvem situar-nos en posició abans de començar l’obra. Em trobàva assegut, capcot amb els colzes sobre les cames. Un veu se m’acosta i
- “…que, concentrat ?...
- No, no, reposant “
Mentida, sí estàva concentrat, repassant l’obra, la gent que la fa, que hi treballa, els papers principals, el cor, els nens, els tramoies, maquilladores, perruqueres, (no hi ha ni un home triscant preparant caps i cares) i el públic que també en forma part. Él mateix de cada any, fidel a l’obra, a la tradició.
L’altre moment que em vé és quan estàvem entre actes, uns quants pastors i mirant-me la vara de fusta que duia se’m va ocórrer pensar en quantes persones havien fet de pastor. Quants han passat l’obra, han passat per aquella vara i ja ni tan sols es troben entre nosaltres però la vara i la obra segueix. La vaig acaronar com un petit tresor que se’m permetia utilitzar i portar durant unes hores. Un honor.
. . .
Teló molt pausat
Fi de l’obra
Gràcies a tots i totes que ho feu possible cada any
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada